Galeria
En aquest apartat podreu veure altres obres que he anat creant al llarg d’aquests anys i que ja no estan disponibles al catàleg de venda.
Diffumints
És fruit de la casualitat, és fusió entre un abans i un després, entre el figuratisme i l’expressió colòrica.
Mantenint les mateixes essències de creativitat de la meva obra anterior.
Diffumints, és un predominant primer pla, que determina la forma, i segons plans atmosfers de color, determinants amb llum pròpia.
Diffumints són elements que poden passar desapercebuts i elevar-los a categoria d’art.
Jordi Miralles i Hostalot
Joguines
La vivència de l’espai estructurat per formes geomètriques, volumètriques, amuntegades, ja es troba a la construcció dibuixística més primigènia del nen que dissenya ciutats imaginàries. D’esquerra a dreta i de dreta a esquerra se succeeixen mòduls, de dalt a baix s’edifiquen les peces del joc, fins que l’espai queda organitzat per la llei inequívoca de l’equilibri i la línia recta, sempre tranquil·litzadora. Seguint l’instint creatiu àvid de joc, de la imaginació emergeix una combinació de colors espontània, transmissora d’una vitalitat que no afluixa, evocadora d’imatges introspectives, memòria tonal. A l’elecció, barreja i mixtura dels elements del joc no hi ha cap intromissió provinent de l’exterior. És la creació d’un univers fet a mida interior, on els records ultrapassen el paper i simpatitzen amb l’habilitat estilística pròpia d’un creador nat.
Mireia Miralles Guidonet
Marines LaMardecordes
Aparentment perdudes a l’immens mar blau, les veladures sobreimpreses una damunt de l’altra no fan més que traduir el talent i la decisió d’un gest mesurat, i alhora impetuós. Mentre explorem les intimitats d’un fons marí, remogut, fugitiu, viu, de cop i volta ho impedeix la presència serena d’un llaüt, sempre emmarcat per una mirada deixada al desig del que busca, i finalment troba, un racó que li permet trepitjar terra ferma. L’ull, el seu, observa els reflexos d’un blanc cada cop més lluminós, el contrast d’un fons insondable. L’ull, sobrevolant el fragment, s’endinsa en els detalls més delicats, gairebé posseït per una activitat hipnòtica destinada a extreure els relleus ocults entre les vetes de la fusta. L’ull, arrabassat per un afany de quedar-se quiet, es lliga a una corda que perfila un camí descendent, en el millor dels casos subjecta i aferrada al port. A la proximitat vol descriure porcions de realitat submergida, perquè sap que si no fixa aquesta parcel·la de mar, el pas del temps s’emportarà la barca.
Mireia Miralles Guidonet
Natures
Des d’una posició central, observa frontalment la quotidianitat més propera, en una relació equilibrada, d’igual a igual. En un acte d’humilitat, interroga la realitat palpable; l’objecte, al seu torn, respon dòcilment. Aleshores comença el joc paradigmàtic d’una pràctica tradicional com és la mimesi de la natura, en què tots dos es despullen amb la mirada. L’escombra, el somrer, el raïm, o les lleteres, es lliuren a la destresa d’una mà que modela amb dedicació i perseverança, les formes d’una realitat immediata. Igualment, el traç fa palesa la sensibilitat d’una personalitat rica en matisos, on impera la voluntat de fondre’s amb l’objecte, figura centrada, detallada. En aquest exercici de confirmació d’identitat, l’objecte respira una solitud que el fa protagonista de la seva pròpia i única presència en un espai on no intervenen fractures ni dilemes.
La forma conserva la seva plena dimensió, subjectiva, personal i, tot i així, s’aïlla d’un fons il·lusori, més pictòric, desèrtic.
Mireia Miralles Guidonet
L’ESCOMBRA
En aquest quadre titulat “l’Escombra”, la temàtica de Jordi Miralles es concreta en un objecte singular caracteritzat per la seva petitesa i la seva quotidianitat.
D´aquesta manera és com aquests objectes insignificants, que passen desapercebuts per la mirada de la majoria de nosaltres, esdevenen sovint en font d’inspiració de grans creadors contemporanis.
Així és com Neruda, a les seves Odes Elementals; Miguel Hernández; o fins i tot el nostre Joan Brossa, en els seus poemes-objecte, converteixen la imatge visual en poesia de la vida aparentment intranscendent.
I és que, en aquests casos, l’ull de l’artista sap elevar a categoria d’obra d’art la bellesa que emana de les petites coses.
Jordi Miralles redescobreix en aquesta escombra la intensitat de la forma d´allò que és desapercebut i elemental alhora. I reivindica l’elegància i la contundència de les línies i els colors d’aquest objecte familiar, ple de connotacions, que apareix sol, immòbil i abandonat en un racó, recolzat en els tons freds d’una paret morta o adormida.
Maria Alba Pozo Ribas
(Catedrática y professora de Lliteratura a Manresa)
Evolució procés creatiu
