Jordi Miralles Hostalot

Des de petit, els seus jocs, es convertien amb algun que hagués de veure amb les manualitats i creacions.
Observar, intentar retenir el màxim de coses possibles, per després poder visualitzar a la ment, són recursos i formes d’autodisciplina, que després us serviran a enviar un paper en blanc.

A l’escola, a l’hora del pati, per a la majoria, el seu joc era jugar a la pilota, una pilota que cada dia era nova perquè tenia paper i bosses de plàstic (dels esmorzars dels nens), ell no veia. cap sentit, i encara ara, entenen les masses que arrossega una pilota, o alguna cosa semblant.
Preferiria asseure’s en un racó i observar. En una fulla de paper, que baixava de la classe i un llapis, plasmava idees, formes sense identificar, feia que la mà es desenvolupés, es filmarà. Sortir a passejar tot sol, veure la gent que passava pel costat, els moviments, els colors, la xarxa, el silenci dins del soroll de la ciutat.

El dibuix, sempre ha format part de si mateix, li agradava veure pel·lícules de dibuixos, de fet el seu pare molts diumenges al matí, a la sessió de matinal, el portava al cinema Publi del Passeig de Gràcia de Barcelona, que en aquella època projectaven el famós Tom i Jerry, i els de Walt Disney, veia tanta perfecció tant al traç com als moviments, que més d’una vegada repetien sessió.

La família, que eren sis: avis, pares i germans, encara que no res a l’abundància, sempre van intentar fer-li la vida més fàcil, donar-li una bona formació i traspassar els seus valors.
En arribar la Mireia (la seva filla) va fer un altre canvi, un ésser nou, que veus que descobrirà la vida a l’igual que ell va fer, que depèn de tu, que és fràgil i intenta fer el camí perquè després pugui anar sola, com un. mateix ha fet, i tancar el cicle. Un no sap ser fill, fins que no és pare, així se n’ha donat compte ell.

Viatjar-li ha permès conèixer altres cultures, no estar tancat i tenir el camp de visió més gran, alimentar-se de costums, de colors, de sentits, d’olors.

Mallorca, li ha donat el seu “lloc” i una altra manera d’entendre la vida. La gent, l’amistat, els costums i sentir-se més lliure, és la plenitud del desenvolupament artístic, ser productiu, i enriquir-se del temps, Mallorca és com un altre ésser estimat.

En la formació d’un pintor és palès que hi contribueixen molts estímuls visuals acumulats al llarg de la vida. No sabrem mai quina influència van tenir aquestes joguines, senzilles cases de fusta que el meu pare, Eduard, va regalar al nen Jordi Miralles i Hostalot, ara artista consolidat plenament, amb un estil hiperrealista de gran impacte.

Tot i això, podem tenir la certesa que tan important van ser per la seva formació com a persona i com a artista, aquells objectes de formes i colors elementals, com el fet que el regal fos l’expressió de l’afecte per al jove, fill i nét, de una família amiga amb què la nostra compartia il·lusions i aspiracions perquè les generacions futures assolissin una millor realitat.

Tot això és la confirmació que l’art no només expressa idees, objectes i imatges, sinó més aviat incorpora valors i significats que com més reals i profunds, més fan arribar el plaer estètic al públic que pot gaudir de la seva contemplació. En observar aquestes pintures, em quedaria a parts iguals, amb la llum que es reflecteix als meus ulls, com amb la tendresa intangible que expressen.

Dibuixava la mar
I quan més a prop era
Del que volia,
Semblava que la silueta del mirall
Em reconeixia.

Aquella sensació
Es repetia a cada pinzellada
I els ulls d´aquella cara
Es confonen amb els meus.
I era jo el que mirava,
era a mi a qui miraven.

El paper, era de terra seca
I el meu pinzell, la vara del saurí.
La corda que ens uneix,
Es desfila
I el rostre es difumina.
Sentia que milers de sirenes, s´allunyaven amb ell, cap el fons.

I allà em vaig quedar,
enmig de l´imprevisible destí,
desconegut.
Esperant,
………….. esperant.
………….. fins que l´univers de la llum
entrà com un esclafit de llamps en els turmells.
Jo tornava a contemplar-te,
Amb les mans, amb els peus, amb el cervell.
La teva saba, s´escampava pels meus dits,
Fins desfermar els nusos de l´ànima.

El meu rostre es tornava perfilar a l´aigua.

La pintura de Jordi Miralles, té la propietat d´enlairar-te la pell. L´espai que en el temps. Descriu escenes d´infància. Que atresora Jocs i Joguines. Té la facultat d´encisar-te, d´obrir-te la finestra que dona a l´interior a la residència del blau.

Té la virtut de fermar-te a l´existència dels seus fragments.